propera parada...

la subjecte A no ha sentit el des-
pertador,
segura
ment perquè avui el somni era plàcid, sense malsons. ja no ha pogut fer el primer cafè del dia, ha sortit corrent de casa i, en arribar al tren, ha descobert que l'ipod seguia reposant tranquil•lament a la calaixera taronja de l'habitació. no suporta haver d'escoltar les converses d'hora punta al tren, per això es fa imprescindible el reproductor de música per no començar el dia odiant la humanitat. però avui sobreviu, arriba a la universitat, amb un somriure, descansada i amb un bon humor exagerat per ser dilluns. és un bon dia. amb prou feines segueix la classe i només sap que és de gramàtica per les estructures arbòries que la seva companya té sobre la taula. sortint de classe, la subjecte A es troba amb els subjectes B i C al passadís. amb ells fa un cafè al bar de la facultat, on es troben a D. A i D no es coneixien gaire, però des de fa poc que baixen juntes de tornada a Barcelona. D és una noia espectacular, d'aquelles noies que contagien la seva bellesa i alegria als éssers apàtics i grisos amb els que conviuen. A se sentia molt orgullosa de la seva nova relació amb la noia dels llavis color carmesí. avui, la conversa comença com sempre, el sexe és un tema que agrada molt a totes dues i de camí a l'estació, parlen de disfresses, llenceria i miralls. tot d'una, ara és impossible recordar el per què, la conversa es desfà en una direcció imprevista i entra al territori prohibit de ‘l'allò personal’. se n'adonen de cop i es miren amb un mig somriure trist, saben que han trencat una barrera, que s'han explicat coses que desmunten la imatge que totes dues han creat al voltant d'una (molt convincent) seguretat. ara ja no veuen l'una en l'altra la imatge que projecten respectivament i tot d'una descobreixen que el vagó està en silenci, com esperant una nova revelació d'aquella parella tan estrambòtica de noies. D baixa primer i es queda pensant en el passat, l’altra, en el futur, i mentre una es torna a pintar els llavis de color vermell, ja de camí cap a casa, i l'altra es refà el pentinat al reflex del vidre del vagó, la imatge segura i independent que projecten torna als ulls d'aquells que es creuen amb elles.