tots aquests miralls trencats de matinada i tot aquest no em reconec en mil bocins. tot el no saber de tu. el no pensar-te i, de vegades, sí. els no veure'ns i aquestes parets que parlen a crits d'un adéu definitiu (després no) i d'un futur incert. tot aquest passejar-me pels teus carrers i platges emocionals. deserts, freds, malparits. desconeguts ara, jo que els feia meus i els trepitjava amb pas decidit. tot aquest veure'm desplaçada de la Jo que vaig ser. desconeguda, també. cara a cara, no em reconec. què són mil bocins? jo. i tot i així, tot aquest beure'm a glops llargs les meves carícies per, acte seguit, menjar-me la teva carn. passada ja, sense gust, d'aquella que fa bola i costa d'empassar. i totes les tardes de postes de sol que no hem vist, de llocs que no hem viscut, de veritats que no he dit. el no cridar-te, el no odiar-te, l'estimar-te així i mira, tu sense saber-ho! tot aquest gust etern de saber-te lluny i tot aquest tu, ferm, decidit i (qui sap?/ segur) feliç sense mi.
tot aquest no enyorar-te, però en el fons sí. tot torna fins i tot tu. no em reconec, com ja he dit.
