un mal dia. i ja en van tants de seguits que he de subjectar-me el cap amb les mans perquè no m'exploti la veneta que se m'ha anat inflat al front. rebo un per quan estàs trista i no saps per què... i el nus a l'estómac es fa més gros. és encara més difícil quan algú et llegeix les ombres dels ulls o els gestos cansats. si ningú ho veu, pots fer veure que no existeix. no cal que ho expliqui. tampoc no en sabria. però no és normal, collons, que de cop i volta tot se'm fa una muntanya i la malencolia i els records m'ataquen de cop.
massa temps fent-los fora, els cabrons han tornat.
Recordo la primera vegada que vaig dormir a aquell palauet de Sabadell. Al llevar-me, sense gairebé coneixe'ns, vaig ser la primera persona a dir-te bon dia. I tu, mig avergonyida, mig sense saber què hi pintava allà, vas riure. Dies o setmanes més tard et vaig dir que el teu rebuig al romanticisme et feia ser romàntica, i ara, per fi, t'has llençat de cap a l'aventura de fer públic el que escrius. I firmant-ho com a Paula, tal i com ha de ser. Doncs vull dir-te que m'alegra molt haver trobat aquest racó de tu aquí, i que espero que m'obliguis a passar-m'hi cada dia.
ResponElimina(Ara un secret: després del 17 de maig del 2006 vaig dir que sempre em quedaria París, com a Casablanca. Per culpa teva, podré dir que sempre em quedarà el Bar París quan recordi el gol més màgic de la història del Barça!)
Un petó!
http://encefalogramaenvers.ppcc.cat
Què preciós aquest blog Paula...
ResponEliminaM'encantarà llegir-te tot sovint.
En Pep no et podria haver definit millor..."el teu rebuig al romanticisme et feia ser romàntica".
Poetes!
Emma D.
Si la veneta del cap pogués parlar ens en diria unes quantes de grosses.
ResponEliminaI respecte els records, són força molestos però afortunadament està força demostrat que es dissolen força bé en el temps.
Una salutació.