tal com raja...

[instruccions d'ús: per entendre què vull dir, llegir sense respirar]














tot el dia que tinc una angoixa horrible. ve de la boca de l'estomac i s'instal·la, primer als maxil·lars, i després passa a la part posterior del crani. aquí es queda i em bull el cervell i em fa accelerar el pas quan camino i em fa tremolar la cama quan estic asseguda i em fa escriure a aquesta velocitat histèrica. és horrible i... plaent. tot alhora. em fa angoixar-me mentre somric.

exactament: demencial.

alguna cosa em crema des que m'he llevat, de fet, des que vaig anar a dormir ahir. idea, rere idea. de fet totes es poden compilar en una de sola. i ai, senyor vicenç, el seu monstre (i el fet d'escoltar la seva versió del moment creatiu en plan frankenstein) ha despertat l'ànsia mig adormida de crear el meu propi monstre. i ara escric com una boja quatre línies per poder tornar a respirar, mentre penso en totes les coses que m'atabalen el cap i que hauria d'estar transcrivint. i així estic, movent-me entre les ànsies de deixar anar la meva diarrea emocional i la tremolor de la cama i del pols. he d'escriure, veure [saber mirar], buscar [trobar], descriure [observar], escenificar [fotografiar], destriar i reescriure. i aquesta sensació em porta del somriure a l'arruga al front, i això m'encanta i em fa por per igual. m'estic tornant boja, doctor?

l'impuls que tinc és: "clica a publicar. ara!!!". així, tal com raja...

dit i fet... ja veig que avui no dormiré

de nyigui-nyogui...

el pare que ja no sóc una nena, ma germana que semblo una criatura i l'avi que ja és hora d'anar trobant un bon mosso per maridar. sóc massa jove per fer-me gran i massa gran per 'neverlands'. els meus amics que surto poc i el meu veí de l'escala que 'ja està bé de festes'. l'àvia assegura que m'agraden els macarrons i la mare, que no, que són els canelons, i jo els odio tots dos. el gat em fa uns sorolls estranys i el peix em mira malament. els divendres se'm fan curts i els dilluns semblen eterns. sempre se'm tanca la porta del tren davant dels nassos. el caixer no em dóna un duro i l'estat me'ls pren sense consultar. seria extraterrestre si no fos tan humana. i 'mai plou a gust de tothom'. el calaix de les calces només té mitjons i el cubell de la roba bruta fa pudor. cinc diumenges al mes tinc ressaca, si més no, m'ho sembla. la dona del meu veí em diu 'maca' i el seu marrec 'lletja'. les paraules signifiquen alguna cosa, però sempre per algú altre. tinc mil coses a fer i sempre faig tard. em diuen massa sovint 'nena, vas massa curta! i 'porta el tuper demà!'. els dijous no hi ha paella i no m'importa. el que pel meu veí de seient al metro és música, per mi és un motiu de pes per exterminar-lo. 'el meu gos s'ha menjat els deures, profe' i ella que no em creia (no sabia que el gos de casa era un yonki de la tinta dels bolis vic cristal). ell sempre ho troba soso i l'anna sempre ho troba salat. el seus amics que no parlo i els meus que calli ja. la roba no m'afavoreix mai i, tot i tenir l'armari ple, no tinc res per posar-me. el cafè sempre sol i en companyia. el whisky si pot ser en la intimitat. jo que ho trobo tot perfecte i la companya de pis 'que brut està!'. mai tinc raó i sempre és culpa meva. odio la gent que porta bici i ulleres de pasta i s'autodefineix com a 'moderno'. la cambrera m'ha donat malament el canvi i he trepitjat una merda que semblava de cavall. mai entenc els acudits. el iaios em miren els pits i els joves no em fan cas. i què si 'avui fa calor, oi?' o 'sembla que tornarà a ploure'? odio les converses d'ascensor! m'encanten les onomatopeies com 'nyam-nyam' o 'zum-zum' i el mot 'cagamandúrries' (i només dic això com excusa per fer-les servir). i finalment, no entenc d'art, ni sé tocar cap instrument, sempre he envejat els homes perquè pixen drets, dormo de costat (sempre a l'esquerra) m'agraden més les cireres que les maduixes, m'encanta mirar anuncis, canto a la dutxa, miro el futbol en silenci religiós i fumo sense parar.

tot i així, per fer feliç el meu avi, algú em vol maridar?

que jo només vull...

sortir a la pissarra per resoldre el problema que no vaig entendre a sisè de primària. que la nespresso m'esperi amb el cafè calent mentre m'espolso les lleganyes de tant somiar. notar que em busca amb la mirada aquell que m'ignorava i passar pel seu costat, espectacular, amb els llavis vermells, la faldilla curta i el posat de femme fatale. que els arbres del carrer facin préssecs i els gats i els nens s'hi enfilin per fer la migdiada com a un conte de Roald Dahl. que el viatge amb tren de cada dia sigui una aventura de castells i dracs per sentir-me cavaller al sentir 'propera parada' i baixar i enfilar el camí de pedretes cap a classe amb un somriure victoriós i els plecs dels pantalons plens de pols. que els diumenges siguin un dia de cada dia, però amb torrades i sucs de taronja i mantes de colors fins tard al llit. que se'm congelin les pestanyes mentre busco entre els blancs i negres de qualsevol llibre un final feliç. que les capses de sabates amaguin secrets i històries escandaloses que trobaran els nostres fills sota el llit quan no hi serem. que tots els cinemes facin pel•lícules tristes per veure-les totes seguides i plorar fins fer-me aigua amb gas. que les tardes estiguin fetes de terrasses noves, cerveses fredes i tapes de veritat. que els tòpics continuïn sent típics per poder desfer-los en converses de cafè amb llet. que ens trobem d'aquí uns anys i no haguem de dir-nos: com has canviat!. que el llapis se’m gasti de tant escriure aquestes coses als ferrocarrils. que la foto mental que et faré capturi la llum perfecta del que semblen dir els teus ulls. que els vespres de setembre ens sorprenguin en roba interior parlant al teu llit...



que jo només vull viure a poc a poc no fos cas que em morís de tenir pressa.