es diccionaris són plens de paraules gratis i certes...

no les trobo. ja he mirat per tot arreu. ni a la bossa, ni a les butxaques, ni sota el llit. he mirat fins i tot als llocs més inútils: el congelador, entre les pàgines de l'enciclopèdia i al calaix de les estovalles. no recordo on les he deixat. aquesta mania meva de guardar les coses on no les vegi ningú! quant fa ja que van desaparèixer? per què m'han abandonat?

i si se m'han enfadat per substituir-les per un 'clic' i ara em castiguen i em deixen muda per sempre?

i si encara són aquí i el problema és que no tinc res a dir?

tornaràs a tremolar...

tinc una t-10 amb 50.000 viatges promesos en forma de petons per gastar.

i res no és més estrany i emocionant que la part que ja hem gastat. potser, qui sap, la part que ens resta.

benvolgut meu...

avui manel ha tornat i després de tant temps esperant hi ha alguna cosa que no és igual. hi he estat pensant i he recordat que fa un parell d'anys, un estiu, em vas dir 'ei, escolta'ls, al pis no paren de sonar'. i jo, com sempre, et vaig fer cas. llavors tu pintaves aquella paret llarguíssima de color carmí i dormíem a terra i em deies 'podries portar el pijama' mig ruboritzat. em cantaves a l'orella 'al mar, al mar...' i feia calor i passàvem les hores al llit o a la terrassa fumant, mirant-nos als ulls, menjant amanida amb fruita i follant. i jo era més jove i potser més bonica o més divertida, segur que més interessant. i t'agradava, no ho dubto pas. era l'estiu de la felicitat.

i avui que plou i fa fred i tinc els peus gelats perquè tu ja no em renyes per anar descalça, escolto les noves cançons i em parlen d'allò que vam ser, del que sóc i sobretot del record que potser un dia tindrem l'un de l'altre. i penso quina t'agradarà més, quina taral·lejaràs al metro, a qui cantaràs la més bonica. penso que m'encantaria tornar a veure't ballar quan fas neteja els diumenges, des del sofà, entre la son i la tranquil·litat. com a casa.

no puc evitar enyorar-te. una mica. només. allò, que, suposo, és normal quan has estimat. et trobo a faltar, sí, però ja no et vull, ni em cals. que mira que sóc ruca si ja no hi ets la major part del temps, però el record m'ha sorprès, aquesta nit, i ha aconseguit moure allò que havia procurat adormir. creia en tu, creia en mi i ja no em crec res. això sí que ho tinc.

en fi, jo estic bé, segur que tu també, petó, petó, records, ja ens veurem!

ilargia...

he aconseguit arribar a casa sense que s'esfumés, amb el vent de les vuit del matí, la teva olor dels meus canells. ara dormiré, per fi, i segurament somiaré un cafè.

així doncs, un gràcies amb la veu petita com qui no vol dir adéu.

you are the only exception...

gràcies per l'endavant quan ni jo mateixa sé si enda-
vant és la direcció correcta.

caminar al teu costat és l'únic que no em fa ensopegar i que sé que vull del cert. no importa cap a on, enlloc, rumb fix on (nosaltres) vulguem.

fem el camí cap a nosaltres.

tan sols un punt aïllat...

pujo al cotxe i faig broma sobre la porta que mai tanca bé o el radio-
casset o quèséjo per amagar la mirada mentre em poses la mà a la cuixa perquè notes que m'encanta. em pessigues a l'hora d'acomiadar-nos 'com volent dir...' i jo que sé que avui no hi haurà petons al coll perquè ella s'ho mira de reüll a mig metre. em piques l'ullet des de l'altra punta de la barra intentant que em fongui i fas insinuacions que jo evito àgilment com si practiqués gimnàstica rítmica amb les teves paraules. és així, són això, els trobo sempre igual.

però tu no, sempre ha sigut diferent i jo he provat de fer-t'ho entendre. no n'hi ha cap com tu, perquè envies missatges sense sentit a altes hores i no sé si és que realment no vols dir res o m'ho vols dir tot i jo no ho entenc. i no sóc capaç de dir-te que sí, que sóc aquí i que no paro de pensar en tu, encara que no ho sembli. i me'n moro de ganes. sempre. i m'emborratxo un cop i un altre d'aquest (cada dia més arrelat) estar sola entre tanta gent i començo a acostumar-me a trobar-te a faltar i ja és com si no ho fes. vull tenir-te a prop i vull que ho vulguis, que em vulguis.

no en tinc prou amb la felicitat, (t')exigeixo eufòria

d'històries d'amor, somnis de poetes...

no recordo la primera vegada. era molt petita, massa incons-
cient. segu-
rament m'acom-
panyava mon pare i jo me'l mirava amb aquells ullets que encara faig, de tant en tant, quan me'l miro detingudament: adoració absoluta, fe cega, confiança extrema. m'han parlat mil cops del maig del '92, m'han explicat mil batalletes, però encara em commouen les seves paraules quan m'explica 'l'anècdota' de la meva petita jo dalt de la barra del bar, amb quatre escassos anys, celebrant la primera gran victòria, la meva primera nit èpica, sense saber ben bé què celebrava però sabent que 'allò' feia extremadament feliços a tots els que em rodejaven. quina sensació formar-ne part! quin gol de Koeman!

no sé fins on la història és real, fins on mon pare l'ha tenyida, apropant-la al mite. només sé que aquell dia (segurament abans o després, jo també sóc propensa a mitificar els meus records) es va despertar la meva passió per l'equip que estima mon pare des del primer moment en què va trepitjar aquesta terra. el barça es va convertir en la seva llengua, en el seu país i així ens ho ha transmès a tots. després d'aquella nit n'han vingut moltes altres d'èpica amb finals extrems. la penúltima amb llagrimots d'alegria després de l'iniestazo a stamford bridge i una abraçada interminable amb ell, amb l'home que m'ha fet viure (ni que sigui un cop per setmana) en blaugrana. i la darrera amb una pena i una ràbia d'aquelles que costen passar gola avall.

tot i així, em quedo amb la seva lliçó: si caus, et tornes a aixecar, al futbol com a la vida, lluites, dones tot el que tens i si perds, mala sort. plora, renega, cagatenlaputamarequeelsvaparir, però l'endemà lleva't, marca't un nou objectiu i confia en tu i en els que t'envolten un altre cop. m'ho has ensenyat mil cops, ho hem viscut, ho hem sobreviscut tot.

"No ens hem de reinventar, hem de seguir sent qui som. Fer les coses com sempre, que nos ens venci la son. I el que facin els altres tant se val. La feina ben feta ni té fronteres, ni té rival..." el secret, és la gent com ell, que es lleva cada dia per demostrar que és el millor, tot i que no li cal demostrar res.

adoració absoluta, fe cega, confiança extrema. en ells, en Guardiola i ens els jugadors (excepte Chygrynskiy, ho sento pare, no ho he pogut evitar). no decebeu mon pare, torneu-vos a deixar la pell!!!


ps: no m'agrada escriure sobre futbol, és massa personal, (no és broma, a casa és gairebé com un a religió) però aquí deixo el meu petit homenatge a l'home que, entre moltes altres coses, m'ha donat la sort de formar part d'una cosa tan gran. gràcies, Pepe!

de caps de setmana en (poques) paraules...

cap de setmana de mar i muntanya, de redes-
cobrir-nos en cels blaus i llits blancs de dos per dos, de bandes sonores silencioses i raconets amagats reservats per tu i per mi, de veure'ns com no ens hem vist mai abans, de mirar la ciutat amb els teus ulls, menjar amb els teus llavis i respirar el teu aire, de somriure permanent, pell fina i bones olors, de tenir-te tan a prop que és inevitable trobar-te a faltar poques hores després de despertar-me...

i aquest matí res de sandàlies, res de samarretes de tirants ni ulleres de sol. aquest matí torna la pluja i el cel gris, les presses, els trens a rebentar, la carpeta verda i la quotidianitat. l'altra ciutat, la de sempre. deu ser que ens havies llogat el sol només pel cap de setmana...

aquest matí t'he buscat a l'altra banda del llit, mig adormida i sense saber ben bé on era però totalment convençuda de que t'hi trobaria.

aquest matí res de res...

ara, arribada aquesta hora de la nit, callo perquè el cansament de tot el dia em deixa la ment gairebé en blanc i em comencen a sortir veritats per les pestanyes, callo perquè sinó diria el que ja saps... i no vull que se'm gasti



ps: diu un dels contes que tothom ha de trobar el seu gat negre de la bona sort. crec que jo he trobat el meu, si li acarones els cabells i li grates l'esquena 'ronroneja'

un quart de quatre...

fa tretze minuts que l'espera quan apareix entre el bullici de les tres de la tarda (tres i tretze per ser exactes). com sempre, fa tard. és la dona més impuntual que coneix: sempre ha trobat que aquells retards tenien un punt de crueltat, com un joc preliminar per fer encara més excitant l'abraçada. l'observa de lluny, mentre ella el busca entre mirades sense nom. avui torna més bonica que mai, com si volgués recompensar-li la distància i el temps d'aquests dies sense veure's. li han crescut els cabells. porta ulleres de sol i les ungles d'aquell color vermell que només pot desitjar veure en ella. s'hi acosta sense dir res, assaborint les passes que el separen de la seva mirada, de tocar-li la pell de la cara. aprofita els segons mil·limètrics de distància per repassar els vespres a la platja quan ja no queda gairebé ningú, les nits d'estiu a qualsevol terrassa de barcelona, les migdiades en tornar de la feina, el fred d'ella a l'hivern, que sempre s'amaga sota la seva jaqueta, les converses a mitja llum sota els llençols, el somriure que fa quan dorm. li taparà els ulls i li dirà: fas tard... com sempre. i ella s'inventarà una excusa de trens o d'accidents de cotxe o d'amistats pesades. i la besarà mentre li diu mentidera, mentidera...
tres, dos... un quart de quatre.





[refregit del dia que vas aparèixer del no-res amb una trucada a les 2 de la matinada i un m'obres?]

propera parada...

la subjecte A no ha sentit el des-
pertador,
segura
ment perquè avui el somni era plàcid, sense malsons. ja no ha pogut fer el primer cafè del dia, ha sortit corrent de casa i, en arribar al tren, ha descobert que l'ipod seguia reposant tranquil•lament a la calaixera taronja de l'habitació. no suporta haver d'escoltar les converses d'hora punta al tren, per això es fa imprescindible el reproductor de música per no començar el dia odiant la humanitat. però avui sobreviu, arriba a la universitat, amb un somriure, descansada i amb un bon humor exagerat per ser dilluns. és un bon dia. amb prou feines segueix la classe i només sap que és de gramàtica per les estructures arbòries que la seva companya té sobre la taula. sortint de classe, la subjecte A es troba amb els subjectes B i C al passadís. amb ells fa un cafè al bar de la facultat, on es troben a D. A i D no es coneixien gaire, però des de fa poc que baixen juntes de tornada a Barcelona. D és una noia espectacular, d'aquelles noies que contagien la seva bellesa i alegria als éssers apàtics i grisos amb els que conviuen. A se sentia molt orgullosa de la seva nova relació amb la noia dels llavis color carmesí. avui, la conversa comença com sempre, el sexe és un tema que agrada molt a totes dues i de camí a l'estació, parlen de disfresses, llenceria i miralls. tot d'una, ara és impossible recordar el per què, la conversa es desfà en una direcció imprevista i entra al territori prohibit de ‘l'allò personal’. se n'adonen de cop i es miren amb un mig somriure trist, saben que han trencat una barrera, que s'han explicat coses que desmunten la imatge que totes dues han creat al voltant d'una (molt convincent) seguretat. ara ja no veuen l'una en l'altra la imatge que projecten respectivament i tot d'una descobreixen que el vagó està en silenci, com esperant una nova revelació d'aquella parella tan estrambòtica de noies. D baixa primer i es queda pensant en el passat, l’altra, en el futur, i mentre una es torna a pintar els llavis de color vermell, ja de camí cap a casa, i l'altra es refà el pentinat al reflex del vidre del vagó, la imatge segura i independent que projecten torna als ulls d'aquells que es creuen amb elles.