de sentiments que suren...

- doctor, doctor! ha passat molt temps però encara és capaç de fer-me mal!



- encara???



- encara...




els cabrons segueixen surant mentre jo lluito per no enfonsar-me!

l'amor és déu en barca...

l’amor és caure al toll i trobar-hi l’amor.


si realment ho pensava i ja no ho penso, on queda tot el que he dit? i si no sé si ho he deixat de pensar i l'únic que em passa és la por i el desig i, sobretot, la por al desig? si ja no vull mitges tintes i tinc ganes d'explosions emocionals i salts al buit, vol dir que sóc més jo o que he deixat de ser aquella que era? si les ganes em van i em vénen i tinc la sensació que m'equivoco sempre, l'encerto? si no sé on sóc ni què vull ni com ni quan ho vull, per què avui estic tan feta merda?!

corazón coraza...

(ara faré un símil que no t'agradarà gens.)

ets com deixar de fumar. definitivament.

camino sense companyia. després de dinar, amb el cafè, mirant la tele, abans d'anar a dormir. enyorant l'alè de les coses més quotidianes.

intentes no autolesionar-te i més o menys ho aconsegueixes. creus que cada dia que passa és una nova fase superada, però es fa de nit i al llit sempre hi dones voltes, normalment es fan les 5 o les 6 abans el teu cos no demana explicacions al cervell, que tot i adormit et somia i es desperta un dia més amb el regust amarg de l'insomni i un renec cagant-teenelputudespertador a la boca. podries escriure un parell de novel·les amb el que has pensat, dit i somiat en l'última setmana, però no te les compraria ningú, que en el fons aquestes coses passen a tothom.

tot i així passa un dia rere l'altre. i tot i que no et sents ni més forta ni més segura, encara aguantes i no fas aquella cara del principi. poc a poc passaran l'insomni, el mal de cap, la falta de gana i aquest mal humor autodestructiu que carregues. i només quedarà aquella punxadeta a la part del cos on s'allotgen les coses que estimes i que ja no tens. corazón coraza, en deia en mario benedetti.

ets com deixar de fumar, amb la diferència que no hi puc tornar quan vulgui, quan em cansi de sentir-me així.

diuen que si passes la primera setmana de 'mono' ja ho has superat i amb una mica de força de voluntat no hi tornes.

el problema és que crec que no vull deixar de fumar.





perquè encara signo això: http://vespredesetembre.blogspot.com/2010/09/cert-clar-i-breu.html

d'històries d'amor, somnis de poetes...

no recordo la primera vegada. era molt petita, massa incons-
cient. segu-
rament m'acom-
panyava mon pare i jo me'l mirava amb aquells ullets que encara faig, de tant en tant, quan me'l miro detingudament: adoració absoluta, fe cega, confiança extrema. m'han parlat mil cops del maig del '92, m'han explicat mil batalletes, però encara em commouen les seves paraules quan m'explica 'l'anècdota' de la meva petita jo dalt de la barra del bar, amb quatre escassos anys, celebrant la primera gran victòria, la meva primera nit èpica, sense saber ben bé què celebrava però sabent que 'allò' feia extremadament feliços a tots els que em rodejaven. quina sensació formar-ne part! quin gol de Koeman!

no sé fins on la història és real, fins on mon pare l'ha tenyida, apropant-la al mite. només sé que aquell dia (segurament abans o després, jo també sóc propensa a mitificar els meus records) es va despertar la meva passió per l'equip que estima mon pare des del primer moment en què va trepitjar aquesta terra. el barça es va convertir en la seva llengua, en el seu país i així ens ho ha transmès a tots. després d'aquella nit n'han vingut moltes altres d'èpica amb finals extrems. la penúltima amb llagrimots d'alegria després de l'iniestazo a stamford bridge i una abraçada interminable amb ell, amb l'home que m'ha fet viure (ni que sigui un cop per setmana) en blaugrana. i la darrera amb una pena i una ràbia d'aquelles que costen passar gola avall.

tot i així, em quedo amb la seva lliçó: si caus, et tornes a aixecar, al futbol com a la vida, lluites, dones tot el que tens i si perds, mala sort. plora, renega, cagatenlaputamarequeelsvaparir, però l'endemà lleva't, marca't un nou objectiu i confia en tu i en els que t'envolten un altre cop. m'ho has ensenyat mil cops, ho hem viscut, ho hem sobreviscut tot.

"No ens hem de reinventar, hem de seguir sent qui som. Fer les coses com sempre, que nos ens venci la son. I el que facin els altres tant se val. La feina ben feta ni té fronteres, ni té rival..." el secret, és la gent com ell, que es lleva cada dia per demostrar que és el millor, tot i que no li cal demostrar res.

adoració absoluta, fe cega, confiança extrema. en ells, en Guardiola i ens els jugadors (excepte Chygrynskiy, ho sento pare, no ho he pogut evitar). no decebeu mon pare, torneu-vos a deixar la pell!!!


ps: no m'agrada escriure sobre futbol, és massa personal, (no és broma, a casa és gairebé com un a religió) però aquí deixo el meu petit homenatge a l'home que, entre moltes altres coses, m'ha donat la sort de formar part d'una cosa tan gran. gràcies, Pepe!

d'hermetisme pur i dur...

- lleva't, dutxa't, esmorza... joder que no tinc gana, ni em vull arreglar, que avui (i és curiós com 'l'avui' esdevé un dia rere l'altre avui) em vull quedar entre els llençols, tapar-me fins les orelles i que el món rebenti i rebenteu tots amb ell. tots menys jo i el meu refugi antinuclear de 1'80x90 armat amb llençols nous per resistir la catàstrofe.

[...]

- que què em passa? ja... parlem-ne... cançons que fan mal de panxa, cels grisos i silencis instal•lats en sofàs amb mantes per no marxar, nits sense dormir, pluja àcida i paraigües industrials, un fred polar que m'ha calat tant que m'ha congelat les pestanyes, cada cop em costa més respirar, toco fronteres invisibles, i tinc més sovint fosos a negre (o blanc) cerebrals. de quina part dels febrers de merda vols parlar?

[...]

- no, si vols parlar millor que no parlem de mi, no hi ha res més (ni millor) a dir...

vida privada...

i la gata torna a estimar-me en la proporció que l'ordinador s'escalfa d'hores de full de word en blanc, perquè l'escalfor de les (gairebé) 48 hores que fa que funciona sense parar l'allibera d'aquest fred de cels grisos que fa dies que s'ha instal·lat a l'habitació. i en pijama em passejo entre perversions i districtes cinquens, i no sé redactar, ves. i el reproductor de música modo on que em defineix un cop i un altre en mañanas heridas i paraísos artificiales . i qui m'hauria dit que aquesta seria una banda sonora vàlida per mi! i més hores en feina no-feta, feina per fer i temps perdut que tampoc no hauria aprofitat si en tingués. i tu que t'enfades perquè sóc així i a mi que, de fet, m'és igual.

cada dia se'm fa més difícil concentrar-me, i mira, sense voler, he passat de la tercera a la primera persona, a veure si ningú ho nota. demà 'otro gallo cantará'.

un mal dia el té qualsevol...

un mal dia. i ja en van tants de seguits que he de subjectar-
me el cap amb les mans perquè no m'exploti la veneta que se m'ha anat inflat al front. rebo un per quan estàs trista i no saps per què... i el nus a l'estómac es fa més gros. és encara més difícil quan algú et llegeix les ombres dels ulls o els gestos cansats. si ningú ho veu, pots fer veure que no existeix. no cal que ho expliqui. tampoc no en sabria. però no és normal, collons, que de cop i volta tot se'm fa una muntanya i la malencolia i els records m'ataquen de cop.

massa temps fent-los fora, els cabrons han tornat.