fa tretze minuts que l'espera quan apareix entre el bullici de les tres de la tarda (tres i tretze per ser exactes). com sempre, fa tard. és la dona més impuntual que coneix: sempre ha trobat que aquells retards tenien un punt de crueltat, com un joc preliminar per fer encara més excitant l'abraçada. l'observa de lluny, mentre ella el busca entre mirades sense nom. avui torna més bonica que mai, com si volgués recompensar-li la distància i el temps d'aquests dies sense veure's. li han crescut els cabells. porta ulleres de sol i les ungles d'aquell color vermell que només pot desitjar veure en ella. s'hi acosta sense dir res, assaborint les passes que el separen de la seva mirada, de tocar-li la pell de la cara. aprofita els segons mil·limètrics de distància per repassar els vespres a la platja quan ja no queda gairebé ningú, les nits d'estiu a qualsevol terrassa de barcelona, les migdiades en tornar de la feina, el fred d'ella a l'hivern, que sempre s'amaga sota la seva jaqueta, les converses a mitja llum sota els llençols, el somriure que fa quan dorm. li taparà els ulls i li dirà: fas tard... com sempre. i ella s'inventarà una excusa de trens o d'accidents de cotxe o d'amistats pesades. i la besarà mentre li diu mentidera, mentidera...
tres, dos... un quart de quatre.
[refregit del dia que vas aparèixer del no-res amb una trucada a les 2 de la matinada i un m'obres?]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada