avui he descobert que m'agrada matinar i travessar carrers i caminar façanes amb la mirada, avui que feia un dia gris i fred i lleig. solitari. m'agrada. avui que lluitava per combatre la vermellor de les galtes mastegant els mots per vomitar-los en un paper (i no fer evident les coses crues) se'm feia una bona metàfora. que no volem morir, i no parlo de mort física, sinó d'aquella que fa mal de veritat, morir en els altres. no voler assumir les petites morts quotidianes, un mòbil que no sona (o sona massa), una confiança, una treva, un desig. absència o persistència. no assumir el fracàs ens fa creure que estem bé, que si continuem pentinant el silenci d'obres, skaters i converses a mitja veu de les vuit del matí, vol dir que les coses encara funcionen, que caminem i que no ens hem mort, si més no en nosaltres mateixos. però ja no sabem què volem o sí però és massa complicat. només seguir el camí i no mirar enrere. sobretot no mirar enrere.
al meu cap tot era més clar i coherent, però, ves, que ja fa moltes hores de les vuit del matí i jo, com el dia, em faig densa i gris i m'encongeixo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada