massa jove per fer-me gran...

suposem que és la primavera dels nostres 15 anys. que portem samarretes de tirants i sandàlies amb jaquetes de punt 'per si de cas'. truquen 'mamas' preocupades a les que no farem cas ('abriga't nena, bla bla bla') i de cua d'ull ens mirem aquell company de classe que ens agrada amb un somriure de pàmfiles assoleiades i les galtes roges de la vergonya que encara no hem perdut. suposem un concert de festa major a l'aire lliure, uns ulls brillants d'emoció i unes veus adolescents cantant a ple pulmó. suposem, també, projectes, il·lusions i fer volar coloms.

un cop suposat tot això declararem que ja no en tenim 15 i que els prínceps blaus són marrons, que la feina és una merda (i no cobrem el que ens mereixem), que no sabem cap a on hem d'anar, ni com ni tan sols amb qui ho hem de fer. declararem trens en hora punta i direccions contràries (i contradictòries), matins de ressaca, nits de carabasses i dotze tocades, maletes perdudes, records borrosos i cares llargues. declararem finals de mes als que no arribem, pujades de lloguer i apretades de cinturó. declararem també vides diferents a les suposades i pèrdues irrecuperables. que la vida (adulta) no és el joc que imaginàvem, que cansa, fa mal i avorreix encara que puguem pintar-nos els ulls i els llavis. que allò que havíem imaginat ser de 'grans' no és ben bé el que som. que potser és millor i que potser no... que tot i no haver viatjat molt, ni haver vist món, ni haver escrit un llibre o plantat un arbre, ets una persona de la que et sents orgullosa, de la que em sento orgullosa. que tot i no viure un conte de fades, i passar mil i una putades aquí sóc, aquí som.


suposem que ja no tenim 15 anys i que, posats a suposar, (potser) ens hem fet grans i que no conservem els somnis i les il·lusions (gairebé totes il·luses) de quan érem adolescents, tot i així, deixem de suposar, perquè som a un concert, portem sandàlies i jaquetes de punt i el nostre grup toca.

sona una cançó i m'estrenys la mà com si demà haguéssim de fer 15 anys.