m'he trobat la Llibertat un dia que trucaven a la porta i jo dormia encara. Me vaig aixecar tot emputat i rascant-me els ous i vaig dir, qui és? i a través de la porta una veu d'ultratomba em va dir "sóc la Llibertat, venc a casa teva i a partir d'ara faràs sempre el que et surti de la punta de la polla perquè les parides que t'inventes valen pasta i un senyor t'ho compra i t'ho ingressa a la Caixa." [joan miquel oliver]

benvolgut meu...


avui manel ha tornat i després de tant temps esperant hi ha alguna cosa que no és igual. hi he estat pensant i he recordat que fa un parell d'anys, un estiu, em vas dir 'ei, escolta'ls, al pis no paren de sonar'. i jo, com sempre, et vaig fer cas. llavors tu pintaves aquella paret llarguíssima de color carmí i dormíem a terra i em deies 'podries portar el pijama' mig ruboritzat. em cantaves a l'orella 'al mar, al mar...' i feia calor i passàvem les hores al llit o a la terrassa fumant, mirant-nos als ulls, menjant amanida amb fruita i follant. i jo era més jove i potser més bonica o més divertida, segur que més interessant. i t'agradava, no ho dubto pas. era l'estiu de la felicitat.

i avui que plou i fa fred i tinc els peus gelats perquè tu ja no em renyes per anar descalça, escolto les noves cançons i em parlen d'allò que vam ser, del que sóc i sobretot del record que potser un dia tindrem l'un de l'altre. i penso quina t'agradarà més, quina taral·lejaràs al metro, a qui cantaràs la més bonica. penso que m'encantaria tornar a veure't ballar quan fas neteja els diumenges, des del sofà, entre la son i la tranquil·litat. com a casa.

no puc evitar enyorar-te. una mica. només. allò, que, suposo, és normal quan has estimat. et trobo a faltar, sí, però ja no et vull, ni em cals. que mira que sóc ruca si ja no hi ets la major part del temps, però el record m'ha sorprès, aquesta nit, i ha aconseguit moure allò que havia procurat adormir. creia en tu, creia en mi i ja no em crec res. això sí que ho tinc.

en fi, jo estic bé, segur que tu també, petó, petó, records, ja ens veurem!

et pots quedar el meu primer somriure del dia...


avui he descobert que m'agrada matinar i travessar carrers i caminar façanes amb la mirada, avui que feia un dia gris i fred i lleig. solitari. m'agrada. avui que lluitava per combatre la vermellor de les galtes mastegant els mots per vomitar-los en un paper (i no fer evident les coses crues) se'm feia una bona metàfora. que no volem morir, i no parlo de mort física, sinó d'aquella que fa mal de veritat, morir en els altres. no voler assumir les petites morts quotidianes, un mòbil que no sona (o sona massa), una confiança, una treva, un desig. absència o persistència. no assumir el fracàs ens fa creure que estem bé, que si continuem pentinant el silenci d'obres, skaters i converses a mitja veu de les vuit del matí, vol dir que les coses encara funcionen, que caminem i que no ens hem mort, si més no en nosaltres mateixos. però ja no sabem què volem o sí però és massa complicat. només seguir el camí i no mirar enrere. sobretot no mirar enrere.

al meu cap tot era més clar i coherent, però, ves, que ja fa moltes hores de les vuit del matí i jo, com el dia, em faig densa i gris i m'encongeixo.

ilargia...


he aconseguit arribar a casa sense que s'esfumés, amb el vent de les vuit del matí, la teva olor dels meus canells. ara dormiré, per fi, i segurament somiaré un cafè.

així doncs, un gràcies amb la veu petita com qui no vol dir adéu.

tal com raja...

[instruccions d'ús: per entendre què vull dir, llegir sense respirar]














tot el dia que tinc una angoixa horrible. ve de la boca de l'estomac i s'instal·la, primer als maxil·lars, i després passa a la part posterior del crani. aquí es queda i em bull el cervell i em fa accelerar el pas quan camino i em fa tremolar la cama quan estic asseguda i em fa escriure a aquesta velocitat histèrica. és horrible i... plaent. tot alhora. em fa angoixar-me mentre somric.

exactament: demencial.

alguna cosa em crema des que m'he llevat, de fet, des que vaig anar a dormir ahir. idea, rere idea. de fet totes es poden compilar en una de sola. i ai, senyor vicenç, el seu monstre (i el fet d'escoltar la seva versió del moment creatiu en plan frankenstein) ha despertat l'ànsia mig adormida de crear el meu propi monstre. i ara escric com una boja quatre línies per poder tornar a respirar, mentre penso en totes les coses que m'atabalen el cap i que hauria d'estar transcrivint. i així estic, movent-me entre les ànsies de deixar anar la meva diarrea emocional i la tremolor de la cama i del pols. he d'escriure, veure [saber mirar], buscar [trobar], descriure [observar], escenificar [fotografiar], destriar i reescriure. i aquesta sensació em porta del somriure a l'arruga al front, i això m'encanta i em fa por per igual. m'estic tornant boja, doctor?

l'impuls que tinc és: "clica a publicar. ara!!!". així, tal com raja...

dit i fet... ja veig que avui no dormiré

corazón coraza...

(ara faré un símil que no t'agradarà gens.)

ets com deixar de fumar. definitivament.

camino sense companyia. després de dinar, amb el cafè, mirant la tele, abans d'anar a dormir. enyorant l'alè de les coses més quotidianes.

intentes no autolesionar-te i més o menys ho aconsegueixes. creus que cada dia que passa és una nova fase superada, però es fa de nit i al llit sempre hi dones voltes, normalment es fan les 5 o les 6 abans el teu cos no demana explicacions al cervell, que tot i adormit et somia i es desperta un dia més amb el regust amarg de l'insomni i un renec cagant-teenelputudespertador a la boca. podries escriure un parell de novel·les amb el que has pensat, dit i somiat en l'última setmana, però no te les compraria ningú, que en el fons aquestes coses passen a tothom.

tot i així passa un dia rere l'altre. i tot i que no et sents ni més forta ni més segura, encara aguantes i no fas aquella cara del principi. poc a poc passaran l'insomni, el mal de cap, la falta de gana i aquest mal humor autodestructiu que carregues. i només quedarà aquella punxadeta a la part del cos on s'allotgen les coses que estimes i que ja no tens. corazón coraza, en deia en mario benedetti.

ets com deixar de fumar, amb la diferència que no hi puc tornar quan vulgui, quan em cansi de sentir-me així.

diuen que si passes la primera setmana de 'mono' ja ho has superat i amb una mica de força de voluntat no hi tornes.

el problema és que crec que no vull deixar de fumar.





perquè encara signo això: http://vespredesetembre.blogspot.com/2010/09/cert-clar-i-breu.html

you are the only exception...


gràcies per l'endavant quan ni jo mateixa sé si enda-
vant és la direcció correcta.

caminar al teu costat és l'únic que no em fa ensopegar i que sé que vull del cert. no importa cap a on, enlloc, rumb fix on (nosaltres) vulguem.

fem el camí cap a nosaltres.

cert, clar i breu...


estimar algú vol dir conne-
xions neuronals, espurnes mentals, impossi-
bles de predir que et fan saber quan l'altre necessita un coixí dins l'abraçada, quan vol que netegis l'enciam (perquè no en suporta el tacte) o quan has de baixar el to de veu per bressolar el seu insomni.

estimar algú és que no existeixin els minuts de més, que no sobrin les hores ni les mirades. que estimis els meus defectes i jo les teves manies. és saber que et mira encara que tinguis els ulls tancats. estimar és pel·lícules en blanc i negre o en color però, si són bones, en versió original. és estar d'acord en no estar-ho sempre. és cançons que et fan somriure i carrers amb olor a vespres barcelonins. és abandonar llits amb mandra gràcies al seu despertador i pensar que si el món rebentés tu voldries esmicolar-te entre els llençols taronges d'aquesta habitació. i braços i colls i el gust de saliva eterna de l'última abraçada a l'arribar a la feina. no renunciar a res i alhora saber que no ho podràs tenir tot.

no és ni no menjar ni no dormir ni plorar amb cançons fàcils de cantants amb poca gràcia. és menjar dolç, salat i beure amarg, dormir hores i hores abraçats com criatures tipes de jugar i riure junts de les cançons d'amor embafoses. no és un tòpic gastat de novel·leta rosa, és com un clàssic amb les pàgines noves, per estrenar. és aquell hivern i el llit minúscul que ens obligava a dormir abraçats.

sí, definitivament, són espurnes mentals. però sobretot és que em truquis quan estic a punt de marcar el teu número per explicar-te que tot és una merda i que només volia escoltar-te la veu. i dir-te que sí, que ves per on, les teves neurones i les meves s'estimen com nosaltres.



és curiós però estimar no és pensar-ho contínuament, és adonar-te'n un vespre, de cop, i trobar-ho lògic i, potser, escriure quatre ratlles.